Una història pot respectar la persona protagonista i continuar sent feble des d’un enfocament de drets si no permet identificar qui decideix, qui respon i què prova realment la peça: és el punt cec que la narrativa digna ha d’aprendre a corregir.
El problema de la responsabilitat en veu passiva i la narrativa digna
La comunicació social ha après a desconfiar de la victimització explícita. Hi ha més cura amb les paraules, més atenció al consentiment i una voluntat creixent de representar capacitat i agència. Però encara persisteix una operació narrativa menys visible. La persona apareix amb nom, rostre i emoció; les causes institucionals del dany, en canvi, queden formulades sense subjecte.
«Ha perdut l’habitatge», «ha quedat fora del sistema» o «es troba en situació irregular» poden semblar descripcions neutrals. No ho són del tot. Seleccionen què entra en el relat i què queda fora. Si no expliquem quina decisió, norma, pràctica o inacció produeix la situació, el públic rep una història de desgràcia privada. Però hi havia un conflicte de drets: aquesta distinció és el punt de partida de la narrativa digna.
Un exemple recent: de l’heroisme a la rendició de comptes
De fet, la declaració de Bond pel Dia Mundial de l’Assistència Humanitària, publicada el 19 d’agost, ofereix un gir útil. Reconeix els treballadors humanitaris morts, molts d’ells personal local, però rebutja presentar aquestes morts com un cost inevitable del servei. El text assenyala l’incompliment del dret internacional, la impunitat, la necessitat d’investigar els atacs i la responsabilitat dels estats.
Aquest marc evita dos riscos habituals. El primer és l’heroïtzació que converteix la violència en destí. El segon és una emotivitat sense destinatari polític. La persona conserva dignitat i context; al mateix temps, el relat identifica obligacions i vies d’acció.
La transparència pot reforçar el vincle emocional
Un estudi publicat el 2026 a Public Relations Review analitza 1.504 publicacions i més de 150.000 comentaris a Facebook durant el tifó Yagi al Vietnam. Els autors troben que els marcs de cura, lleialtat i justícia s’associen amb més confiança i alegria. A més, destaquen el paper de la transparència dins del marc de justícia.
La recerca estudia un context cultural i una crisi concrets; no autoritza receptes universals. Sí que aporta una pista rellevant: explicar procediments, criteris i responsabilitats no ha de refredar necessàriament el relat. La transparència pot formar part de l’experiència emocional quan ajuda el públic a entendre que hi ha equitat, orientació i capacitat d’actuar.
La imatge també fa afirmacions
Per exemple, CharityComms ha reunit aquest agost recursos per a entitats que publiquen imatges de menors. El focus inclou manipulació amb IA, consentiment, metadades, privacitat i retirada. La National Crime Agency i l’Internet Watch Foundation han advertit que imatges quotidianes disponibles en línia poden ser robades i transformades en material sexualitzat. Per a una organització social, això modifica la pregunta editorial. No n’hi ha prou de saber si una fotografia és respectuosa: cal valorar què permet fer la seva circulació.
En la pràctica, la decisió digna pot ser restringir l’accés, eliminar metadades, evitar la identificació, treballar amb il·lustració no fotorealista o no publicar cap imatge. En efecte, l’absència d’un rostre no redueix necessàriamentforça del relat si el context, l’acció i la responsabilitat estan ben explicats.
Cinc preguntes abans de publicar (narrativa digna)
Aquestes cinc preguntes tradueixen els principis de la narrativa digna en una revisió pràctica abans de publicar:
- Qui té agència? La persona ha de poder aparèixer amb criteri, decisions i límits, no només com a receptora d’una intervenció.
- Qui té responsabilitat? Cal identificar actors públics, privats o organitzatius quan l’evidència ho permet, i distingir obligació jurídica, compromís polític i valoració editorial.
- Què és prova? Un testimoni acredita una experiència; no demostra tot l’impacte d’un programa ni substitueix dades, procés o rendició de comptes.
- Què s’ha transformat? Si hi ha IA, edició, traducció o reformateig, convé explicar la funció concreta quan pugui afectar autoria, autenticitat o interpretació.
- Quin risc crea la circulació? La revisió ha d’incloure còpies, metadades, audiències futures, manipulació i capacitat real de retirada.
Una pràctica aplicable de narrativa digna
La revisió pot començar marcant els verbs d’una peça. Qui n’és el subjecte? Si les persones participants acumulen verbs d’exposició (pateixen, expliquen, demanen) i les institucions només apareixen com a context, hi ha un desequilibri. Reescriure no vol dir acusar sense proves: vol dir atribuir amb precisió, com ara «el jutjat tramita», «l’administració encara no ha ofert», «l’entitat documenta» o «l’empresa ha comunicat».
Una narrativa digna distribueix bé la visibilitat. Mostra la persona sense convertir-la en prova emocional, fa visibles els sistemes sense diluir responsabilitats i explica els límits de la pròpia peça. Aquest equilibri és el que distingeix una narrativa digna d’una història només commovedora.
Referències
- Bond, «Bond statement on World Humanitarian Day» (19 agost 2026)
- CharityComms, «Resources for charities on children’s images and online safety» (6 agost 2026)
- National Crime Agency / Internet Watch Foundation, «New guidance for parents and carers as AI-manipulated images of children become a growing concern» (3 juliol 2026)
- Vo et al., «Beyond fear: Moral framing and storyteller», Public Relations Review 52(2), 102686 (2026)
- CharityComms, «How comms and fundraising can work better together» (20 agost 2026)
✳ Aquest article s’ha elaborat amb suport d’IA generativa. Revisió i responsabilitat editorial: Enric Guinart Mauri. Més informació →
