Dues formes de parlar sobre el mateix problema
Imagina una ONG que treballa amb persones en situació de pobresa. Pot comunicar de dues maneres completament diferents. La narrativa de compassió diria: «Ajuda aquestes persones pobres que pateixen». La narrativa de drets diria: «Tothom té dret a una vida digna. Aquestes persones reclamen els seus drets. Tu pots ser part de la solució».
La primera apel·la a l’emoció, al sentiment de pena. Pot generar donacions, però també manté una relació asimètrica. Es perpetua la idea que les persones en situació de vulnerabilitat són «objectes» de caritat, no subjectes de drets.
La narrativa de drets les presenta com a subjectes actius. No són víctimes passives sinó persones amb drets que reclamen ser respectades. Això canvia completament el to, la relació i el potencial transformador. Quan comuniquem des dels drets, demanem justícia, no compassió.
El repte és que la narrativa de drets exigeix més sofisticació. No és tan fàcil mobilitzar emocions amb ella. Però és més honesta, més transformadora i més respectuosa amb les persones. Per aquest motiu, totes les organitzacions del tercer sector haurien de plantejar-se: «Estem comunicant de drets o de compassió?».
