La Comissió Europea ha publicat el codi de pràctica sobre transparència i un joc d’icones per identificar contingut generat amb IA. Per al tercer sector, el detall important no és gràfic.
L’article 50 i el contingut generat amb IA a la comunicació diària
La nova pregunta per a les ONG no és si cal etiquetar el contingut generat amb IA. És quan una etiqueta diu prou i quan només tapa una decisió que no s’ha governat bé. La Comissió Europea acaba de publicar el codi de pràctica sobre transparència del contingut generat amb IA i un conjunt d’icones per identificar continguts generats o modificats.
El detall rellevant per al sector no és gràfic. L’article 50 de l’AI Act serà aplicable el 2 d’agost de 2026 i afecta especialment els deepfakes i els textos sobre assumptes d’interès públic quan no hi ha revisió humana ni responsabilitat editorial assumida. Per a una entitat social, això baixa de seguida a la comunicació de cada dia: imatges de campanya, testimonis recreats, resums automatitzats, peces de sensibilització o materials educatius.
Una bona pauta no hauria de començar preguntant quina icona posem. Hauria de començar abans, amb preguntes més bàsiques. Quina part del contingut ha creat o modificat la IA? Hi ha persones, col·lectius o situacions vulnerables representades? El públic ho podria interpretar com a evidència real? Qui ha revisat el contingut i qui n’assumeix la responsabilitat? On queda registrat aquest ús per poder explicar-lo després?
Quan l’etiqueta no és suficient: criteris editorials per a ONG
Les etiquetes poden ajudar a preservar la confiança, però no substitueixen el criteri. I el criteri, en comunicació social, no és només legal: és relacional. Afecta la dignitat de les persones representades, la credibilitat de l’organització i la capacitat de no confondre sensibilització amb simulació.
El cas dels testimonis recreats il·lustra bé per què la icona no resol res. Una entitat que il·lustra una campanya amb una imatge generada d’una persona que s’assembla a les que acompanya pot posar-hi l’etiqueta corresponent i, tot i així, estar fent una feina narrativa dubtosa: suggerir una realitat que no existeix per moure una emoció. L’etiqueta compleix la norma; no resol la pregunta ètica.
La transparència comença en la decisió, no en la icona
Convertir la transparència en pràctica editorial vol dir, doncs, decidir abans què no s’automatitza mai. Hi ha continguts, com ara la cara d’una persona en situació de vulnerabilitat o un testimoni que es presenta com a real, on la drecera no compensa, per molt ben etiquetada que vagi.
El repte de 2026 és convertir la transparència en una pràctica editorial: un inventari breu d’usos, criteris per a imatges i textos, revisió humana proporcional i una decisió clara sobre què no s’automatitza. Quina d’aquestes peces tens definida i quina encara depèn de la improvisació? Si vols aprofundir en la qüestió de la transparència, llegeix La pregunta per a les ONG sobre la transparència en l’ús de la IA.
✳ Aquest article s’ha elaborat amb suport d’IA generativa. Revisió i responsabilitat editorial: Enric Guinart Mauri. Més informació →
