El dret a la pròpia imatge d’una persona en situació de vulnerabilitat no és un recurs gràfic disponible. És una decisió que afecta la seva dignitat molt després que la càmera s’hagi apagat.
La càmera també pren decisions
Quan una entitat fotografia o filma les persones que acompanya, no fa només una tria estètica. Decideix com les veurà el món: si com a subjectes amb història i futur, o com a il·lustració d’un problema. L’angle, la llum, l’enquadrament i el peu de foto no són detalls tècnics; són el que converteix una persona en protagonista o en decorat de la seva pròpia vida.
Hi ha unes quantes preguntes que ajuden a decidir bé abans de disparar. La persona apareix fent alguna cosa, o només patint? Es reconeixeria amb dignitat si es veiés? La imatge mostra la seva situació sense reduir-la a ella? I, sobretot: la faríem servir igual si es tractés d’algú del nostre entorn?
Aquesta última pregunta acostuma a ser la més reveladora. Moltes imatges que el sector ha normalitzat, com per exemple una cara de tristesa en primer pla, un cos infantil descontextualitzat o unes mans que reben, no les acceptaríem mai per a nosaltres mateixos ni per a la nostra família. Que les fem servir per a persones d’altres contextos diu més de la nostra mirada que de la seva situació.
Fotografiar la pròpia imatge amb dignitat
Fotografiar amb dignitat no vol dir amagar la realitat ni maquillar la duresa. Vol dir mostrar-la sense humiliar ningú. Una persona pot aparèixer en un moment difícil i, tot i així, ser retratada com algú amb agència, amb entorn i amb mirada pròpia. La diferència no és la duresa del que es mostra, sinó el lloc que ocupa qui hi surt.
Aquesta manera de treballar té un cost pràctic: demana temps, conversa amb qui es retrata i renunciar a algunes imatges impactants. Però protegeix alhora la persona i la credibilitat de l’entitat, que és qui haurà de respondre si algú se sent exposat.
Cada imatge que publica una organització deixa una empremta que la persona retratada no controla. Respectar la pròpia imatge va més enllà del tràmit legal dels drets d’imatge: és una manera de treballar. Abans de la pròxima campanya, val la pena preguntar-se: aquesta persona podria mirar aquesta foto d’aquí a deu anys i sentir-se ben tractada?
✳ Aquest article s’ha elaborat amb suport d’IA generativa. Revisió i responsabilitat editorial: Enric Guinart Mauri. Més informació →
