Sèrie «Comunicació social en transformació» – article 2 de 8. L’article anterior mostrava com una xarxa de veus de confiança pot ampliar l’abast d’una entitat; aquest en revisa el límit ètic. Una organització entrevista una persona atesa, li demana que signi una autorització i publica la seva història. El procediment pot ser legalment correcte i, alhora, profundament desigual. Per això, cada vegada més entitats aposten per relats cocreats amb les persones protagonistes.
Qui ha decidit el tema? La persona ha vist el resultat? Sap que el testimoni pot reaparèixer anys després en una campanya? Pot retirar-lo? Precisament per respondre aquestes preguntes, el pas següent en una comunicació centrada en drets és compartir les decisions sobre com es construeixen, s’utilitzen i es conserven els relats.
El consentiment és una conversa
Una signatura no garanteix que el consentiment sigui lliure i informat. De fet, la relació entre una entitat i una persona que rep suport conté un desequilibri de poder. Encara que ningú ho digui, la persona pot témer que negar-se a participar afecti l’ajuda que rep.
Child.org ha revisat la seva manera de recollir testimonis a Kenya. En concret, abans de fer fotografies o entrevistes, procura explicar el projecte amb 48 hores d’antelació. També mostra exemples de publicacions anteriors perquè les persones entenguin on poden aparèixer les seves imatges.
En una sessió, diverses persones van decidir no deixar-se fotografiar. L’organització ho va interpretar com un bon resultat: indicava que havien entès que podien dir que no. A més, el protocol permet retirar el consentiment dies, setmanes o anys després, fins i tot a través d’un agent comunitari de salut.
El consentiment no és el document que protegeix l’organització. És, més aviat, el procés que protegeix la persona.
Relats cocreats: incorporar les persones abans de definir la història
El 2026, el Disasters Emergency Committee va publicar els aprenentatges d’un projecte pilot al Líban. Concretament, vuit dones desplaçades pel conflicte van treballar durant una setmana amb l’equip de comunicació, una especialista en relat ètic i una fotògrafa local.
Les participants van decidir què volien explicar, quines escenes eren significatives i com s’havien de construir les imatges. Així mateix, van revisar una primera selecció de fotografies i muntatges abans de la publicació.
Les dones van preferir situar les seves experiències dins dels problemes compartits per la comunitat: la manca d’aigua, les cures, la salut mental i les possibilitats d’obtenir ingressos. Per tant, no volien que el relat se centrés exclusivament en el patiment individual: preferien relats cocreats arrelats en la vida quotidiana de la comunitat.
La cocreació no elimina la feina professional. Els equips de comunicació i fotografia continuen aportant criteri narratiu i tècnic. El que canvia, en canvi, és la relació: l’experiència viscuda deixa de ser matèria primera i passa a orientar la producció.
Treballar amb professionals del context local
Fairpicture treballa amb professionals visuals locals i ha desenvolupat FairConsent, una aplicació multilingüe per registrar i actualitzar permisos durant tot el cicle de vida dels continguts.
Entrevistes realitzades el 2025 amb persones creadores de Cambodja, Burundi i Kenya mostren que el formulari no resol automàticament els dilemes. Per exemple, pot confondre’s amb un contracte oficial, generar expectatives de remuneració o no explicar prou bé que una fotografia serà reutilitzada.
La proximitat cultural i lingüística ajuda, però cal explicar la finalitat, els canals, la durada prevista, els beneficis per a l’organització i els riscos per a la persona. També cal parlar amb claredat sobre la remuneració.
Governar què passa després de publicar
Les directrius de comunicació ètica d’ACNUR estableixen sis principis: no causar dany, representar amb dignitat, combatre estereotips, amplificar les veus de les persones refugiades, obtenir consentiment informat i retre comptes.
Entre les mesures concretes hi ha limitar l’ús ordinari d’històries i imatges a cinc anys. Passat aquest temps, cal una nova aprovació. A més, els continguts també s’han de retirar si un canvi social o polític pot posar en risc les persones representades.
Això transforma l’arxiu audiovisual: deixa de ser un banc il·limitat de materials i es converteix, en canvi, en un conjunt de permisos vius.
Com aplicar relats cocreats a la pràctica
No totes les entitats poden desplegar un procés participatiu de setmanes per generar relats cocreats. Tanmateix, sí que poden introduir cinc garanties:
- Explicar finalitat, canals, durada i riscos abans de gravar.
- Separar l’accés als serveis de la decisió de participar.
- Permetre escollir temes, imatges, nom real, pseudònim o anonimat.
- Oferir una revisió prèvia sempre que sigui possible.
- Registrar una caducitat i un mecanisme accessible de retirada.
La cocreació requereix més temps i flexibilitat. També obliga a acceptar que la història final pot ser menys emotiva o menys útil per captar fons. Aquesta aparent pèrdua de control és, de fet, una prova de coherència: una organització que defensa l’autonomia no hauria de suspendre-la quan comença la producció de continguts.
El repte no és només explicar històries més respectuoses. És revisar qui té el poder de decidir què és una bona història. Per aquest motiu, el tercer article de la sèrie explora com traslladar aquest mateix principi a la comunicació distribuïda entre entitats socials.
Fonts
- ACNUR: directrius de comunicació ètica
- Disasters Emergency Committee: cocreació al Líban
- Bond i Child.org: consentiment per a relats ètics
- Fairpicture: aplicació pràctica de les directrius ètiques
- Save the Children: Putting the People in the Pictures First
✳ Aquest article s’ha elaborat amb suport d’IA generativa. Revisió i responsabilitat editorial: Enric Guinart Mauri. Més informació →
