Moltes entitats tenen logo, colors i tipografia, però no han après a definir la veu amb què parlen. I la veu és el que fa que un text soni a elles i no a qualsevol altra organització del sector.
La veu és la part de la marca que s’escriu
La identitat visual d’una organització sol estar definida fins a l’últim detall, però la seva veu acostuma a quedar en mans de qui redacta cada dia. El resultat és previsible: cada persona escriu com sap o com li surt, i la comunicació de l’entitat sona diferent segons el canal, el moment i qui tingui el teclat. Aquesta incoherència no és un problema d’estil, sinó de reconeixement: costa que un públic identifiqui una organització si cada peça sembla d’una altra.
Definir la veu no vol dir escriure un manual de cent pàgines. Vol dir respondre poques preguntes amb claredat: com tractem les persones de qui parlem, quines paraules fem servir sempre i quines no diem mai, si parlem de «tu» o de «vostè», quin grau de proximitat o de sobrietat volem, i com sonem quan la notícia és bona i quan és difícil. Amb aquestes decisions preses, qui redacti deixa de dependre de la seva intuïció.
Per a una entitat de drets, la veu és especialment important perquè és on es fa visible la coherència. Una organització pot tenir un discurs impecable sobre dignitat i, alhora, escriure textos que parlen de les persones amb condescendència. La veu ben definida tanca aquesta escletxa: fixa per escrit que no es fa servir un vocabulari paternalista, encara que en un moment donat sigui més fàcil o més emotiu.
Com definir la veu quan l’equip creix
Una veu definida també protegeix quan l’equip creix o canvia, i quan s’incorporen eines que redacten. Un assistent generatiu, sense una veu prèvia, tendeix a produir textos correctes però anònims. Amb una veu clara com a referència, la mateixa eina pot accelerar la feina sense diluir la personalitat de l’organització.
El senyal que una entitat necessita treballar la seva veu és senzill: si agafes tres textos seus de canals diferents i sembla que els hagin escrit tres organitzacions, la veu encara no existeix com a decisió. Existeix com a atzar.
La veu no s’improvisa cada matí davant d’un document en blanc: es decideix una vegada i es cuida sempre. La teva organització sabria dir, en un full, com parla i com no parla mai?
✳ Aquest article s’ha elaborat amb suport d’IA generativa. Revisió i responsabilitat editorial: Enric Guinart Mauri. Més informació →
